“Sense papers ni asil, però tampoc ens deixen marxar”, es queixa l’Adil, un noi de 20 anys que va fugir del Sudan arran de l’esclat de la guerra civil, per intentar arribar a Anglaterra. Un cop allà, vol estudiar perquè creu que l’educació és bàsica per aconseguir qualsevol cosa.
Fa dos dies que ha arribat a un petit assentament als afores de Calais, on un foc improvisat fa de nexe entre nois de diferents edats, també procedents del Sudan. Només una desena de tendes, envoltades d’arbres i fang, queden de l’antic campament conegut com a Old Lidl. Del que va ser aquell campament desallotjat fa dos anys, només reconeixem la roba amuntegada de les centenars de persones en trànsit que hi vivien. Ara, una nau envoltada de concertines ocupa l’esplanada on les persones migrants jugaven a futbol i un carrer asfaltat talla el que abans era un gran bassal d’aigua, deixant només petits rierols.
Mentre ens conviden a una tassa de shay (te en àrab), coneixem l’Abdouras: té 20 anys i una malaltia de creixement. Fa cinc mesos va demanar l’asil, havent de donar les seves empremtes, però no va servir de res. Continua malvivint en una tenda de campanya mentre espera ajuda o, almenys, alguna resposta de l’Estat francès. Molts d’ells no volen demanar l’asil fins a arribar al país de destí per por que els apliquin el Conveni de Dublín –llei de la Unió Europea creada el 2003 i reformulada el 2013, que estableix quin estat és responsable del sol·licitant d’asil–, i els retornin al primer país de la UE on van ingressar.
Tot està pensat perquè abandonis: concertines, urbanisme hostil, escorcolls, detencions…
“Això no és vida, no som animals. Sense aigua potable, sense menjar saludable… no són condicions dignes per viure«, reclama l’Adil. La majoria tenen entre vint i trenta anys, però també coneixem en Yamal, de 18 anys, i l’Omer, de 16. L’Omer fa cinc dies que ha arribat al campament, però ja fa un parell d’anys que va deixar enrere el Sudan. Van matar la seva família davant seu –pare, mare i germana– a causa del conflicte bèl·lic. Va anar a peu fins a Líbia, des d’on va sortir en pastera cap a Itàlia, en una travessia de tres dies. Però Calais no és el final del trajecte: aquesta setmana ja ha fet el seu primer intent de pujar a un camió que el porti a Anglaterra. I com ell, tots els joves que acampen al voltant de la boca d’inici dels 50 quilòmetres de vies ferroviàries sota l’aigua que creuen el Canal de la Mànega i connecten França amb el Regne Unit: l’Eurotúnel.
En Qasim, de 33 anys, fa dos mesos que és al campament i ja ho ha intentat 25 vegades. La policia ja el coneix, ens diu amb un somriure resignat. “Travessar per mar és per als que tenen diners i poden pagar les màfies, en canvi el camió és per als pobres”, explica mentre ensenya fotografies i vídeos dels tres dies en barca creuant el Mediterrani des de Líbia fins a Itàlia.
Ja són moltes les persones mortes per atropellaments a la carretera o a causa dels mecanismes de portes i motors dels camions. El passat 4 de febrer, el cos d’un home trobat al costat de la carretera després de caure d’un camió se sumava a la llarga llista de 487 persones víctimes de les polítiques migratòries a la frontera franco-britànica des del 1999. Quatre mesos després, ja en són 505. Només el 2024, més de 35.000 persones han creuat el Canal de la Mànega i 84 han mort a causa de les condicions inhumanes dels assentaments o bé intentant amagar-se en un camió o creuar en pastera els 30 km d’aigua que separen la costa de Dover i la regió de Calais.
El 2024, l’any més mortífer al Canal des del 2021
L’augment de morts durant l’últim any està relacionat amb les condicions cada cop més perilloses que afronten les persones per arribar a Anglaterra. Davant el reforç de la vigilància a la frontera franco-britànica, les sortides es fan des de llocs cada vegada més remots i sense importar les condicions meteorològiques. Ja a principis de gener de 2025 veiem les primeres sortides amb el conegut taxi bateu des de la platja Petit Fort Philippe, a Gravelines, a menys de 20 km de Calais. Ni la boira ni les temperatures baixes que arribaven als zero graus van impedir que, només del 13 al 17 de gener, arribessin a les costes angleses fins a 11 barques amb 579 persones. Entre elles hi ha famílies amb criatures i joves procedents majoritàriament de països de l’Orient Mitjà, com l’Afganistan, l’Iran, el Pakistan, però també de Vietnam, Eritrea i Somàlia.
Pujar a una d’aquestes barques inflables amb motor pot costar entre 1.500 i 2.000 €. Algunes persones fa tants mesos que estan estancades al nord de França –el que es coneix com “l’última frontera natural europea”– que han de treballar sense contracte per poder pagar el viatge. Un noi paquistanès de 25 anys, que vol mantenir-se en l’anonimat, fa ja cinc anys que va marxar del seu país. Ha estat treballant durant dos anys a París, però vol arribar a Anglaterra perquè aquí li han denegat l’asil. França és un dels països d’Europa considerats menys desitjables; en canvi, Anglaterra és per a molts el destí somiat, degut a una legislació laboral més flexible, controls d’identitat menys freqüents, comunitats d’estrangers més cohesionades i una llengua que, millor o pitjor, moltes persones migrants poden parlar. “Els països haurien de ser més intel·ligents, com fa Anglaterra: ens necessiten per treballar, com a mà d’obra dels treballs més durs i precaris”, ens diu enfadat mentre parlem de la situació migratòria a Espanya i França.
Un cop més ens conviden a seure i prendre te al voltant del foc, aquesta vegada en un dels assentaments que hi ha repartits al voltant de la zona industrial de Loon-Plage i Grande-Synthe. Un grup de joves paixtus d’entre 20 i 30 anys, la majoria afganesos i paquistanesos, ens acullen a la seva barraca. Ens expliquen que estan sense llum perquè els van tallar els cables. Cada dimarts dels darrers mesos, la policia apareix de matinada, ho trenca tot i els roba les pertinences. Aquesta nit, “per sort”, ha tocat a la zona de tendes de l’altre costat de les vies i han pogut descansar. Alguns encara tenen lesions i ferides de l’últim intent de creuar en barca fa dos dies: es va enfonsar. Tots tenen les seves famílies als països d’origen, però alguns tenen contactes a Anglaterra: amics i familiars llunyans. Volen arribar-hi per «treballar en qualsevol feina honrada i viure en pau«.
L’eterna espera
“Hem perdut molts germans pel camí; alguns no han arribat, d’altres s’han tornat bojos o han preferit treure’s la vida després de passar massa temps aquí”, afirma l’Ibrahim, un noi sudanès de 29 anys. Ens trobem en una nau abandonada a la zona de polígons de Calais. Aquesta no és com les antigues cases que durant molts anys les associacions i ONG van okupar per acollir persones migrants vulnerables com dones i infants. L’última va ser desallotjada fa un any aproximadament i només en queda el record de totes aquelles okupes, com la Casa de les Dones del carrer Victor-Hugo o l’edifici industrial Galloo. En aquesta nau abandonada malviuen centenars de nois, la majoria joves sudanesos, que esperen dies, setmanes i mesos fins a aconseguir creuar cap a Anglaterra en algun dels camions que aparquen a prop, la majoria amb matrícula anglesa. Segons Metges Sense Fronteres, un 60% dels refugiats sol·licitants d’asil que estan acampats a Calais des del 2023 són d’origen sudanès.
No tenen llum i les escombraries, els excrements i el menjar s’acumulen per les cantonades, al lavabo i a les parets exteriors. Només veiem dos bidons d’aigua potable, que utilitzen per netejar-se i rentar-se, com a senyal que les ONG passen per allà. Estem a poques illes del que es coneix com la Warehouse, un gran magatzem on les organitzacions de voluntaris i voluntàries es reuneixen i guarden tot el material humanitari per facilitar el dia a dia de les persones migrants atrapades en una frontera que els trenca el futur, que no els deixa marxar però tampoc aconseguir l’asil.
Tot i els canvis legislatius i l’enduriment de les polítiques migratòries de la Unió Europea i el Regne Unit per reforçar la seguretat a les fronteres, milers de persones continuen intentant arribar a Anglaterra costi el que costi, posant en perill, cada vegada més, les seves vides. Les morts augmenten i les respostes institucionals continuen sent insuficients. La crisi humanitària a Calais no és nova, però s’agreuja cada any davant la manca de solucions que prioritzin els drets humans.
Reportatge de Joanna Chichelnitzky
Publicat en castellà a El Salto – https://www.elsaltodiario.com/migracion/incertidumbre-esperanza-jovenes-inmigrantes-atrapados-calais
⬇ GALERIA SENCERA AMB PEUS DE FOTO ⬇
