Això és millor que el Kurdistan, a la jungla estem millor perquè aquí hi ha esperança”

Calais i Grande-Synthe, l’última frontera natural d’Europa

El Canal de la Mànega és el braç que comunica l’Oceà Atlàntic amb el mar del Nord i separa el nord-oest de França de l’illa de Gran Bretanya. Al maig de 1994 es va aconseguir unir aquests 560km d’aigua amb l’Eurotúnel, connectant les ciutats de Dover al Regne Unit i Calais a França.

Així doncs, aquest pas esdevé una infraestructura de transport internacional que durant tots aquests anys ha vist el pas de milers de viatges i mercaderies. Però no tothom ho pot fer de la mateixa manera. Hi ha qui creua per passar uns dies de turisme a l’illa anglesa o qui treballa en el transport de mercaderies, i després trobem milers de persones migrants que busquen creuar per viure el somni anglès fugint del seu país. Algunes intenten creuar en barca, que són més cares i fins i tot més perilloses quan el mar està mogut, i d’altres, sobretot joves sense recursos, no tenen més remei que pujar-se a camions en marxa arriscant les seves vides.

El 2021 s’ha calculat que més de 28.000 persones han arribat a la costa anglesa en petits bots, mentre que el nombre de viatges, sigui de turisme o de mercaderies, en tren, cotxe o camió ha augmentat fins a més d’un milió.

Fa 30 anys es van començar a firmar acords entre França i Regne Unit per a evitar creuaments convertint Calais en una ciutat fronterera plena de tanques, concertines i molta presència policial. El 2015 es va formar la coneguda “Jungla de Calais” que va arribar a albergar 10.000 persones, entre elles 1.000 menors. Un any després es va buidar i des de llavors l’estratègia és augmentar la freqüència dels dispositius policials per impedir la formació de grans campaments. Actualment, els petits assentaments estan dispersos pels afores de Calais i Grande-Synthe.

Vista del Camp de Grande-Synthe que és situa entre la carretera D601 i la Société Dunkerquoise de Manutention et de Transit Fluvial

Assentament d’Old Lidl on dormen centenars de migrants repartits en petits nuclis.

Dos infants al camp de Grande-Synthe, on passen les hores mortes jugant entre ells.

Assentament de Grande-Synthe

Prop de la localitat de Grande-Synthe, entre carrils de tren i a la llunyania de les xemeneies de la ciutat industrial i portuària de Dunkerque, trobem un camp improvisat, sobre les vies, on unes 700 persones, entre elles famílies, malviuen a l’espera de creuar el Canal de la Mànega.

Rodejats d’indústria i vora el Canal de Bourbourg grups de tendes es reparteixen per un camp de migrants a la zona de Grande-Synthe.

Grup de migrants fa cua per aconseguir menjar, d’una de les diferents ONG que operen en el camp de Grande-Synthe.

En aquesta munió de tendes que és el camp, coneixem un grup de joves kurds de l’Iraq que ens conviden a té; al cap de poc temps s’afegeixen uns quants més al voltant del foc. Ens expliquen les seves vivències, com viuen el dia a dia i com volen viure el futur, un futur que es troba a 50km de mar.

A l’hora de menjar, es reuneixen tots al voltant del foc, reforçant els llaços de comunitat.

En primer pla una família sobre les vies abandonades del camp, al fons la resta de tendes.

Un d’ells és A., un jove de 26 anys, que no vol que revelem la seva identitat per no tenir problemes amb la policia britànica, ja que a les persones kurdes de l’Iraq no són acceptades com a refugiades al Regne Unit per no considerar el Kurdistan iraquià una zona de conflicte. Va marxar de la seva terra, on era forner, per buscar una vida millor; allà no tenen educació, no tenen sanitat ni economia, només reben repressió per part del govern Iraquià. Estima el seu país, però va haver de marxar i deixar la seva parella i dos fills al poble perquè no hi tenen res. Té ganes d’arribar a Anglaterra per a treballar, vol obrir un forn, va prometre a la seva família que aconseguiria una vida millor i les portarà cap aquí perquè tinguin una bona educació. Intentarà creuar en camió, el vaixell és per viatjar ens diu.

A. d’esquenes, rodejat de les tendes on dormen ell i els seus companys.

Al camp la gent està trista, troben a faltar la seva família, però encara és millor estar aquí a la jungla que al Kurdistan, “perquè aquí hi ha esperança”.

El reflex d’una dona amb una criatura, una de tantes que habiten el lloc.

Per la tarda, aquest grup de kurds comencen a construïr el que serà una petitat barraca que utilitzaran per acollir als següents que arribin. Ràpidament s’organitzen entre ells i comencen a tallar troncs pel que serà el pròxim espai on aixoplogar-se de la pluja i el fred.

Un grup de kurds es disposa a tallar troncs per construir una barraca on aixoplugar al següent grup de migrants que arribi al camp de Grande-Synthe.

Construcció d’una barraca per aixoplugar-se, la construcció d’aquest tipus de refugis implica a tot el grup, fent notori el sentit de comunitat.

Old Lidl, Calais

A Calais, milers de persones viuen fora de la ciutat en petits assentaments a l’aire lliure. El conegut com a Old Lidl és un descampat on trobem centenars de persones, majoritàriament homes, de països com Eritrea i el Sudan.

Estan tan acostumats a les visites de la policia antidisturbis cada matí, que continuen jugant amb la pilota durant l’operació. Unes visites que freqüentment acaben amb confiscacions de tendes de campanya i moviments totalment absurds de les seves pertinences uns metres enllà, tot per fer pressió perquè s’envagin d’allà.

A l’esquerra un migrant dins de la tenda on viu, al fons les cases de la població de Marck a la regió Nord-Pas de Calais just davant les vies del tren.

Dos migrants subsaharians cuinen a la zona del campament d’Old Lidl.

Durant les batudes, la policia amb el suport de brigades de neteja, s’enduen tendes amb l’objectiu de fer més difícil l’assentament de les persones que viuen a la zona d’Old Lidl.

Xerrem amb un d’ells, sudanès de 23 anys, no ens vol dir el nom per la mateixa raó que els joves del Kurdistan, no vol tenir problemes amb les autoritats britàniques; ell va estudiar ciències de la informació i el que somia és creuar el canal d’amagat en un camió, arribar a Dover, poder treballar del que ha estudiat i portar a la seva dona a Anglaterra.

Mentre parlem amb un grup que està vora el foc, surt el tema de sempre, el futbol, tema recurrent on sempre hi ha la discussió si és millor el Barça o el Madrid.

Organitzacions i voluntàries

Als afores de Calais en una nau de la zona industrial s’hi concentren vàries organitzacions de voluntàries que disposen allà d’un espai on reunir-se i poder emmagatzemar el material d’ajuda; faciliten el dia a dia d’aquestes persones fent la feina que els governs no volen fer. Dintre d’aquest magatzem ens citem amb l’Àlvaro, jove madrileny, coordinador de la ONG Refugee Info Bus.

Interior del magatzem l’Old Lidl que comparteixen diferents organitzacions que treballen a la zona de Calais/Dunquerke.

Aquesta organització es dedica principalment a la càrrega de telèfons i a la creació d’un espai segur amb wifi perquè les refugiades puguin comunicar-se amb les seves famílies i amistats; l’altra part del seu projecte es basa en l’accés a la informació amb un document anomenat New Arrival Guide (NAG) on estan els serveis disponibles a Calais de menjar, dutxes, roba, medico-sanitaris, suport jurídic, etc. Aquesta ONG es va crear el 2016 després del desmantellament de la ‘Jungla’.

Álvaro dins del remolc de l’ONG Refugee Info Bus ens ensenya com preparen el material per repartir als migrants.

Álvaro dins la furgoneta des d’on proporcionen el servei a les persones que esperen per creuar el Canal de la Mànega.

El dilluns 7 de febrer a la nit, desenes d’activistes van okupar un edifici ubicat al carrer d’Ajacció de Calais. A les finestres es podien veure diferents pancartes com «Un toit est un droit», «Stop aux expulsions» et «Liberté d’occupation». L’edifici feia molts mesos que estava buit i està condemnat a la destrucció l’any 2024.

Grups de joves, ocupen un edifici abandonat a la població de Calais en suport als migrants.

Membre d’una ONG reparteix informació de recomanacions per poder creuar el canal de la Mànega, entre altres informacions (camp de Grande-Synthe)

Fotos i text: Joanna Chichelnitzky i Xavi Ariza