Para ver el resto de las fotos ir a Galería de Fotomovimiento
Barcelona, 19 de diciembre de 2013.- Ayer 18 de diciembre acudimos a la sala Aurèlia Capmany del Centre Cívic Pati Llimona, para documentar la presentación del calendario 2014 que han realizado los músicos y artistas del Park Güell, con el objetivo de llamar la atención de los medios de comunicación y de la opinión pública respecto a su actual problemática.
“Nos hemos fotografiado desnudos con nuestros instrumentos como una forma de denunciar la situación que vivimos. El octubre pasado, el Ayuntamiento de Barcelona nos prometió una regulación que se llevaría a cabo en diciembre de 2013. Sin embargo, la policía continuó hostigándonos, poniéndonos multas y quitándonos los instrumentos de forma arbitraria y aleatoria.”
“Nuestro calendario no sólo es una forma de denuncia, sino también una manera de hacer un fondo común para pagar las multas de la policía y recuperar los instrumentos que nos incauten. Dado el proceso de privatización a que se ve sometido el Park Güell, hemos decidido no abandonar nuestros puntos de música dentro del recinto, y organizarnos dentro de una asociación denominada ASSOCIACIÓ DE MÚSICS I ARTISTES DEL PARK GÜELL.”
La jornada se cerró a las 20:30 en el Centro Cultural La Violeta de Gràcia, con un pequeño concierto íntimo en el que intervinieron algunos de estos músicos. Viendo el buen ambiente que se creó llegado el clímax del evento, hoy todavía me estoy preguntando qué sensibilidad tienen las personas que quieren borrar estas joyas de Barcelona.
Fotos y texto de: Pedro Mata y Manu Gómez
Quin fàstic que fan tots plegats, aquesta colla de bruts i demanadors d’almoïna.
Barcelona cada vegada més tercermundista.
A veure si amb el referendum, els catalans per fi, aixequem el cap i netegem tanta escombreria d’una vegada.
«De vegades no sabem el que fem fins que no ho hem fet.
[…] Sent breu la vida, observem el món amb la intensitat d’algú que sap que no hi serà per sempre. I com més mirem, més inexplicables semblen segons quines coses.
A l’hora de provar d’esbrinar-ne alguna cosa, ningú -o gairebé ningú- no en sap res perquè tothom els dóna tant per descomptat que creu que no cal saber-ne res, perquè és normal que hi siguin.
[…] Vaig llegir sobre el racisme, una claveguera que algú ha intentat, sense èxit, de perfumar.
[…] Tant al carrer com als parlaments i consistoris hi ha populistes, realistes, moralistes, antisionistes, prosionistes, ecologistes, ciutadanistes, trotskistes, europeistes, internacionalistes, democratacristians, liberals, patriotes -de la pàtria que sigui- i tots en tot cas sempre presumeixen de ser uns demòcrates de pedra picada que mai no deixen de fer gala del seu seny. Públicament parlant, no hi ha cap racista a la vista.
[…] Per a un antropòleg, un ‘blanc’ tant pot ser un egipci, un israelià, un paquistanès o un suec de pell lletosa i ulls de color de piscina.
No obstant això, […] per a la majoria de la població blanca, ser blanc vol dir assumir certes idees preconcebudes, que vénen a ser una explicació de que els blancs, a bona part del món, són els que remenen les cireres amb una mà mentre amb l’altra aguanten la paella pel mànec per fregir-hi el bacallà que acaben de tallar.
Com que els sistemes polítics i econòmics i culturals que imperen a tot el planeta són d’ells, i ho han estat des de fa temps, molts blancs són incapaços d’acceptar que els jueus, els negres, els àrabs i tots els altres pobles foscos o grocs o rojos de la Terra siguin iguals, en tots els respectes i sense cap mena d’excepció, a ells.
[…] Els blancs tenim una llavor d’autoconfiança automàtica encastada al fons del cervell, sempre a punt de florir, fe incipient en la nostra superioritat.
I aquest sentit de superioritat ha volgut que els blancs encara considerin que hi ha grups humans que tan sols perquè tenen un fenotip diferent són incompatibles amb els blancs i sempre ho seran.
Els blancs han reaccionat en aquesta situació peculiar de mil maneres: de vegades, han intentat separar-se físicament dels grups que consideren indesitjables; o bé han optat per una mena de tolerància tortuosa; o de vegades en una censura fèrria -l’anomenada ‘correcció política’-«. Aquest text és un extracte del llibre El racisme explicat als blancs.
Tu, aquí, clames el fàstic que et provoquen aquesta colla de bruts i demanadors d’almoïna. Et fastigueja aquesta Barcelona cada vegada més tercermundista. Li demanes al referendum que faci aixecar els caps als catalans per netejar tanta escombreria d’una vegada.
De vegades no sabem el que fem fins que no ho hem fet. Però en casos com el teu, la ignorància fa que no es sàpiga ni el que s’està dient. Compte amb el que desitges, perquè, pot ser, algun dia es compleix…
Tenim vàris blocs interconectats. Volem expressar la nostra solidaritat i quelcom més ja que ens agradaria poder fer una feina conjunta en dues línies. Augmentar els punts legal d’actuació al carrer i trasposar a Ordenança la llei britànica que permet no té llicència per actuar a Bars, «The Live Music Act». Necessitem cohesió i fer una feina conjunta des de la base de tantes i tantes entitats culturals on hi ha músics.
És cert, cal la cohesió. Afegim a la nostra resposta el link de la vostra web (http://associaciotaliaolympiareflexions.blogspot.com.es/) per si alguna associació, o qui sigui, vol posar-se en contacte amb vosaltres. Seguiu lluitant, bona feina! Una abraçada forta
Anna, si s’ha de netejar de merda la nostra ciutat, vull que la netejin de gent intolerant i ignorant com tu. S’ha de ser cap buit o estúpid per escriure una cosa així..